La veritat és que no puc estar més agraïda
a ves a saber qui per haver-me donat l’oportunitat d’escriure aquestes ratlles.
Com els que em coneixeu sabeu, fa prop de 13 anys vaig creuar-me pel camí amb
una gosseta ben jove, amb algunes pors i malalties, però capaç de robar-me tota
la força del món per lluitar per una causa: els animals i en especial els
gossos.
Actualment la Puça i jo ens trobem en un moment
delicat. A la seva edat els canvis no són quelcom fàcil d’encaixar i, encara
menys, aquells que et demanen adaptar-te a un nou ambient totalment diferent.
El cas és que des de fa un any ja no visc on solia fer-ho i, de fet, no dormo
en el mateix barri en el que vaig créixer i on precisament vaig trobar-me amb
ella. Vaig intentar portar-la amb mi a la nostra nova vida, gradualment
i sense pressa, però he de reconèixer que no ha estat una tasca fàcil i
m’atreveixo a dir que no és possible si vull evitar un procediment farmacològic i altres tècniques.
Cada cop que la visito a casa dels meus pares, tots els dies que
puc, la miro i l’abraço per a que entengui que sóc allà cada minut de la seva
vida, encara que no pugui veure’m. Quan camino amb ella estiro la meva paciència
al màxim per a que els seus sentits no es perdin un detall del entorn. De tant
en tant, la crido per a comprovar un cop més si és conscient que sóc amb ella
i, sovint, no se n’adona fins que li faig una lleugera senyal a través de
l’arnés. Quan passegem per la meva nova ciutat li intento fer entendre que pot
gaudir igualment de cada petit estímul i que el fet que les persones passin tan
a prop no és cap problema. Si he de comprar alguna cosa, intento que passi amb
mi a la botiga o, si no, guardo els diners a la butxaca i segueixo el nostre
camí.
Si puc, m’agrada robar-li un moment de
cadell amb qualsevol detall i quan trobem un mur baixet, li ofereixo per a que salti,
però només si li ve de gust, i encara en moltes ocasions ho fa. El millor
moment és quan baixa tota decidida amb actitud de joc i em mira de reüll buscant
aprovació.
Tots aquest moments els vaig guardant al
fons de la meva retina i al bell mig del meu hipocamp.
El cas és que la meva trajectòria
professional em demana seguir avançant, buscar un nou company per a viure
aventures canines, seguir aprenent i compartir el que ja he viscut. Però per
altra banda, cada cop que la miro em torno a sentir com a aquella adolescent de
14 anys que va aconseguir, gràcies a la seva germana gran, fer-li un lloc a
casa a un gos perdut, garantir la seva salut i vetllar al màxim pel seu
benestar durant tota la seva vida.
En aquest punt, per una banda desitjo anar
endavant mentre que per l’altra m’aferro al passat i a les veus que em demanen
una mica més de temps per gaudir de l’ésser amb qui més qualitats humanes he
après. Intentant resoldre aquest moment de la meva vida, segueixo amb tu i mai
deixaré de ser la teva mà en els moments en què la necessitis. No sé què
passarà en el futur, però passi el que passi sóc aquí per a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada