Estreno bloc recuperant un dels meus articles preferits. Si voleu acompanyar-me, a partir d'ara ens anirem endinsant en el món dels animals... especialment dels gossos. 

Tot té un principi, fins i tot quan aquest és subtil, atzarós o aparentment sense sentit. Tots nosaltres hem nascut, oi? No és la millor de les casualitats el millor inici? Alguna vegada he tingut l’osadia de preguntar-me: com comença un nen qualsevol a interessar-se per aquells éssers diferents, estimulants i vius als que anomenem animals? De tots els tamanys, colors, textures o espècies, allà on són transmeten la puresa i la bellesa de la natura, i a tots en algun moment o altre ens han atret en major o menor grau. Amb el temps, he arribat a la conclusió que la pregunta hauria de ser: Com deixa un nen qualsevol d’interessar-se pels animals? No he trobat investigacions genètiques i tampoc pretenc desenvolupar-ne cap en aquest sentit, però em sembla, si més no, interessant.

No deixa de ser enormement fascinant, almenys per a mi, com alguns humans ens veiem genialment atrets per les seves qualitats i virtuts, intentem aprendre’n tot el que podem sobre ells i protegir-los sempre que podem, mentre d’altres dediquen gran part del seu temps a caçar-los, matar-los o en el pitjor dels casos torturar-los. És curiosa la diferència entre els extrems i el conflicte d’interessos al que condueix. I em pregunto, quin és el principi? On habiten les diferències més primàries entre uns i altres? On hem de buscar la clau per a educar en el respecte i l’empatia?

Cada dia crec menys en les receptes i més en l’experiència particular, així que em remunto per uns moments a la meva infància. Els meus pares mai ens van tallar les ales a l’hora d’apropar-nos als animals, tot i que els va costar un temps atrevir-se a compartir la vida amb un d’ells.

Quan jo tenia uns 5 anys i després d’algun peixet, tortuga, ocell i hàmster va arribar a casa un gatet que de seguida em va captivar. Sens dubte era per a mi molt més interessant observar-lo o jugar amb ell que mirar la televisó o jugar amb les nines. A través de la interacció amb aquell felí vaig aprendre que tots tenim un límit, que tots podem sentir plaer, dolor, desig de llibertat, necessitat d’estar tranquils i un llarg etcètera. Era una vida pròpia amb la que em podia comunicar sense paraules i estimulava enormement la meva curiositat.

Pocs anys després van arribar uns ulls blaus a la família. Un Husky Siberià fidel a la seva genètica: independent, instintiu i enormement sensible amb el que vaig aprendre valors fonamentals. No era un gos que tolerés qualsevol interacció amb nens, així que vam haver de localitzar els límits al voltant dels conceptes respecte i confiança. Gràcies als passeigs amb ell vam conèixer altres famílies que compartien la seva vida amb gossos, ampliant el nostre cercle social.

Tots dos van viure al voltant de 12 anys amb nosaltres. Em pregunto com s’ho faran tants adults irresponsables per a justificar davant els seus fills l’absència de l’animal justament abans de les vacances d’estiu.

El paper dels pares

Un pilar fonamental de la relació d’un nen amb els animals és l’actitud que mostren els seus pares cap a aquests. Tenim a l’abast un munt de recursos per a educar els nostres fills en aquest sentit independentment dels diners dels que disposem, metres quadrats a casa o estil de vida. A través de documentals, de pel·lícules de dibuixos animats, de compartir el dia a dia amb un animal o simplement una estona, etc., podem accedir a l’oportunitat de preservar en els nostres fills aquell interès i curiositat. El zoo és un recurs, però recordem que són animals salvatges privats de llibertat. Tot es basa, al final, en l’acompanyament que en fem i en els valors que els vulguem transmetre.

També podem recórrer a alguns conceptes clau que podem transmetre als nostres fills a través dels animals. Podeu desenvolupar-los tan com vulgueu amb una mica de creativitat. 

No cal dir que hem de protegir sempre l’animal del patiment físic o psicològic que la conducta del nostre fill li pugui provocar voluntària o involuntàriament.

- Si l’abraço massa fort o li estiro els cabells, li fa mal (Li hem fet mal a la Lluna? Per què no li hem de fer mal, què és el dolor? Els animals pateixen?)

- Si fa una cosa bé, li podem donar un premi! (a la Lluna li diem felicitats quan es porta bé)

- Acompanyem la Lluna a jugar amb els seus amics? (la Lluna té amics, juga, li agrada estar a l’aire lliure, la natura, etc)

- Ens enduem la Lluna de vacances perquè també li agrada veure món.

- A l’hora de sopar li poso un plat de pinso i se’l menja tot.

- Si l’acariciem tranquil·lament, es relaxa (què li agrada a la Lluna?)

- Si no fem massa soroll, s’adorm (“shhht… que la Lluna dorm”)

Animals i nadons

Què hi pot haver de més estimulant que un ésser animat, suau i calent que s’apropa a ensumar-te de tant en tant, dorm a prop teu, et mira i et cerca quan no hi ets? He conegut gats aficionats a dormir amb el nadó, i gossos acostumats a compartir el sopar. No és extrany que d’entre les primeres paraules de molts nens hi ha els noms dels animals que viuen a casa. També pot omplir la funció un ocellet que va piulant o  uns peixos amb colors vius. A mesura que els seus sentits es desenvolupen, els nadons van experimentant una innata curiositat per aquests peluixos amb piles ecològiques, i per a qualsevol observador és evident que són una gran font de somriures. El nen que ja gateja aprèn a llançar objectes al gos i fins i tot acaba en un descuit amb la pilota d’aquest a la boca. Els límits higiènics, educatius i morals són importants, però el feedback que el teu gat o el teu gos pot donar al teu fill pot ser d’un gran valor per al futur. Existeixen tècniques força bàsiques que podem aplicar per fomentar una bona convivència entre nens i gossos. Val la pena sensibilitzar-nos amb la rellevància de l’educació en aquest sentit. 

El nen/a expert/a en gossos

És genial ensenyar a un nen tècniques bàsiques d’educació canina. A través del condicionament operant podem arribar a generar una relació de confiança i col·laboració molt interessant. La comunicació entre nens i gossos pot ser molt rica i transparent, i poden arribar fins i tot a millors resultats que els seus progenitors carregats de vergonya o prejudicis. El millor líder dr vegades és el que amb més tolerància accepta els membres del seu grup, i el que lluita per aquells qui estima. Aquests valors, moltes vegades, vénen de sèrie, i els modifiquem a base de creences errònies. Alguns professionals ens inculquen la necessitat de ser un líder fort i valent, però hi ha persones extremadament sensibles i suaus que aconsegueixen un gran feeling amb els animals, essent uns grans companys per a aquests. Tot i així, hem de ser conscients del risc que comporta tota interacció entre nens i gossos i donar la importància que es mereix a la prevenció i detecció de possibles problemes de comportament en els gossos, sobretot en aquells que conviuen amb nens i nenes .

Tot i que ara mateix m’és del tot impossible recordar quin va ser el primer animal no humà que em va mirar als ulls, probablement ja va atreure tota la meva atenció. Poc a poc en serien milers d’ells, i cada individu ha desenvolupat el seu paper en el meu aprenentatge. El que sí recordo és aquella tarda tornant de l’escola, als meus 14 anys, com vaig trobar-me una gossa totalment desamparada al carrer i com la vaig guiar fins a casa meva. Més tard, em vaig endinsar amb ella en el món de l’educació canina i encara ara, més de deu anys després, és la meva companya d’aventures.

• Article prèviament publicat a www.creixemjunts.cat 
• Autora: Sílvia Rodellar.